EL REI DE HARLEM

Amb una cullera
li treia els ulls als cocodrils
i tupava el cul dels micos.
amb una cullera.

Foc de sempre dormia a les pedres fogueres,
i els escarabats gats d’anís
oblidaven el verder dels llogarets.

Aquell vell vestit de bolets
anava al lloc on ploraven els negres
mentre cruixiala cullera del rei
i arribaven els dipòsits d’aigua podrida.

Les roses fugien pels fils
de les darredes voltes de l’aire
I en els caramulls de safrà
els nins maçolavenpetits esquirols
amb una vermellor de frenesia tacada.

Cal travessar els ponts
i arribar a la vermellor negra
perquè el perfum de pulmó
ens atupi el pols amb el seu vestit
de pinya calenta.
És necessari matar el venedor ros d’espirituosos,
a tots els amics de la poma i de l’arena,
i es necessari pegar amb els punys tancats
a les petites jueves que tremolen plenes de bombolles,
perquè el rei de Harlem canti amb la seva gentada,
perquè els cocodrils dormin en llarges fileres
sota l’amiant de la lluna,
i perquè ningú dubti de la infinita bellesa
dels plomalls, els ralladors, els coures i les cassoles de les cuines.

Ai, Harlem! Ai Harlem!, Ai, Harlem!
No hi ha angoixa comparable als teus vermells oprimits
a la teva sang estremida dins l’eclipsi obscur,
a la teva violencia granat, sordmuda en la mitja llum,
al tue grand rei presoner amb un vestit de conserge.

*

La nit tenia una esquerda i estàtiques salamandres d’ivori.
Les al-lotes americanes
portaven nins i manedes al ventre
i els al-lots s’acubaven a la creu de l’estirament.

Ells són.
Ells son els que beuen el whisky de plata al costat dels volcans
i s’envien trossets de cor por les muntanyes gelades de l’ós.

*

Aquella nit el rei de Harlem amb una dirissima cullera
li treia els ulls als cocodrils
i pegava cops al cul dels micos.
Amb una cullera.

Els negres ploraven confosos
entre paraigües i sol d’or,
els mulats estiraven gomes ansiosos d’arribar al tors blanc,
i el vent entelava miralls
i trencava les venes dels ballarins.

Negres, negres, negres, negres.

La sang no té portes en la vostra nit de cap per amunt.
No hi ha empegueïment. Sang furiosa per sota de les pells,
viva en l’espina del punyal i en el pit dels paistges,
sota les pinces i les ginestes de la celeste lluna de Càncer.

Sang que cerca per mil camins morts enfarinades i cendra de nard,
cels èrtics, en rost, on les colòlnies de planetes
rodin per les platges amb els objectes abandonats.

Sang que mira lenta amb cua d’ull,
feta d’esparts espremuts i nèctars de subterranis.
Sang que rovella els alisis descuidats en una potada
i dissol les papallones en els vidres de la finestra.

És la sang que ve, que vendrà
per les teulades i terrats, per tot arreu,
per a cremar la clorofil-la de les dones rosses,
per gemegar als peus dels llits davant l’insomni dels lavabos,
i esmicolar-se en una aurora de tabac i groc pàl-lid.

Cal fugir!,
fugir per les cantonades i tancar-se en els darrers pisos,
perquè el moll del bosc penetrarà per les retxilleres
per a deixar en la vostra carn una lleu petjada d’eclipsi
i una falsa tristesa de guant destenyit i rosa qímica.

*

És pel silenci savíssim
quand els cambrers i els cuiners i els que netegen amb la llengua
les ferides dels millionaris
cerquen el rei pels carrers o en els angles del salnitre.

Un vent sud de fusta, de biaix en el fang negre,
Escup a les barques trencades i es clava estelles a les espatlles.
Un vent sud que porta
Ullais, gira-sols, alfabets
I una pila de Volta amb vespes ofegades.

L’oblit estava expressat per tres gotes de tinta sobre el monocle.
L’amor, per un sol rostre, invisible a flor de pedra.
Medul-les i corol-les componien sobre els núvols
un desert de tiges sense ni una sola rosa.

Al’esquerra, a la dreta, pel sud i per nord,
s’aixeca el mur impassible
per al talp i l’agulla de l’aigua.
No cerqueu, negres, el seu crui
per trovar la màscara infinita.
Cercau el gran sol del centre
fets una pinya brunzidora.
El sol que s’esmuny pels boscos
segur de no trovar una nimfa,
el sol que destrueix números i no ha travessat mai un somni,
el tatuat sol que baixa pel riu
i bramula seguit de caimans.

Negres, negres, negres, negres.
Mai serp, ni zebra, ni mula
Empal-lidiren en morir.
El llenyataire no sap quan expiren
els baladrers arbes que talla.
Esperau sota l’ombra vegetal del vostre rei
Que cicutes i cards i ortigues pertorbin postrems terrats.

Llavors, negres, llavors, llavors
podreu besar amb frenesia les rodes de les bicicletes,
posar parelles de microscopis a les coves dels esquirols,
i dansar a la fi sense dubte, mentre les flors eriçades
assasinen al nostre Moisès gairebé en els joncs del cel.

Ai Harlem, disfressada!
Ai Harlem, amenaçada per una generció de vestit sense cap!
M’arriba la teva remor.
M’arriba la teva remor travessant troncs i ascensors,
a través de làmines grises
on suren els teus automòbils cobert de dents,
a través dels cavalls morts i els crims diminuts,
a través del teu gran rei desesperat
amb les seves barbes que arriben a la mar.

Federico García Lorca
Versió catalana: Miquel Llull